GEMMA BLAT, astròloga i filòloga
Quan arranquem o girem full al nostre calendari, no acostumem a ser conscients de la dura recerca que per a la humanitat ha representat l’establiment d’aquest còmput anual que tenim sempre a l’abast i del qual disposem amb tanta tranquil·litat. El calendari no ha sigut una obtenció fàcil ni assequible en l’engranatge de la nostra història més elemental, però no per això és menys important.
Si ens remuntem a la nit del temps i ens traslladem a aquell moment còsmic en què els antics miraven el cel des de l’estupefacció, ens podrem imaginar als egipcis, per posar algun exemple vàlid, col·locant en el subsol del seu territori unes grans estaques fetes d’arbres propers, a les quals van donar el nom de gnòmons.
Però aquests petits monuments horaris tindran una finalitat, que no serà res més que l’observació compassada de la seva ombra. I cada dia el gnòmon donarà una ombra diferent i anirà fent un recorregut que resultarà còsmic i, fins i tot, estel·lar. I és que hi haurà un dia a l’any en què l’ombra d’aquelles estaques desapareixerà –durant el solstici d’estiu– i així s’establirà un primer còmput, el del Sol, cosa que significarà que hauran descobert el que dura un any, és a dir, 365 dies.
També és bo saber que els antics van tenir molta feina. I si de dia intentaven mirar el Sol sense aconseguir-ho, de nit podien mirar cara a cara la gran dama del cel, la Lluna, i així comprovaven una vegada més que existia un nou còmput, el que triga la Lluna en tornar a aparèixer rodona i majestuosa en la gran volta del cel. Perquè mentre contemplaven embadalits la lluna plena, acabaven de descobrir una nova mesura, o mes, que això és en realitat el que significa aquesta paraula, al mateix temps que comprovàvem que la Lluna els visitava puntualment cada 28 dies. S’estava configurant el gran rellotge de l’univers, el que ens havia de donar aquesta hora còsmica en la qual ens trobem. Però, de moment, ells i elles encara no ho sabien i vivien cada dia amb la ignorància pròpia del moment i amb la immensa curiositat de qui comença a mirar el món per entendre’l. Aquí comença la història del calendari.
Encara faltarien molts altres còmputs per visionar i un dels més importants seria el de la setmana, o període de set dies en què els antics van dividir el mes i que van fer a raó dels set astres que veien diàriament sobre l’horitzó: el Sol, la Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Encara no s’havien descobert els altres planetes i aquests serien els astres principals que els antics tindrien en consideració –cum sidereus: amb estrelles–, és a dir, que contemplarien sota la reflexió del cel estrellat o sideral.
De la divisió dels 28 dies del mes pels set astres del cel, en resultaria aquest període setmanal que ens vol ajudar a posar a ordre en totes les nostres coses, com si del que es tractés fos de dividir les nostres feines en diferents apartats per tal de facilitar-nos-ho tot. D’aquesta manera va aparèixer la primera setmana, com a la història bíblica de la creació, i a cada dia li va correspondre un moment i una finalitat. El dilluns seria el dia de la Lluna; el dimarts, de Mart; els dimecres, de Mercuri; els dijous, de Júpiter; els divendres, de Venus; els dissabtes, de Saturn, i els diumenges, del Sol.
