GEMMA BLAT, astròloga i filòloga
Quan els antics van configurar el món, després d’observar-lo ben atentament, ho van fer a la seva manera, lenta i pausada, i van començar a arribar a conclusions.
Per a ells cada dia començava amb la sortida del sol i s’acabava amb la posta del gran astre. Encara no s’havia establert aquesta divisió que fa que el dia comenci després de mitjanit i que acabi exactament un moments abans. El migdia també era un moment important dins d’aquelles dures jornades que omplien de vida i d’expectació l’home i la dona primitius. Perquè hi havia un moment en què el sol, que havia aparegut majestuós sobre la línia de l’horitzó, i tan baix com la terra o com el mar, s’anava enlairant sobre el cel fins a arribar a la seva culminació, el seu punt màxim, és a dir, aquell moment en el qual brilla de manera més perpendicular a sobre dels nostres caps. Segur que seria al migdia, durant la plenitud de la llum solar, que se celebrarien els esdeveniments més escollits, els més decisius.
I llavors, per pura analogia, anirien descobrint altres períodes o etapes similars del cel i de la natura que tenien la seva pujada i la seva baixada, el seu moment de plenitud i el seu moment d’ocultació.
Si la lluna tenia visiblement les seves quatre fases, en nombre de quatre, potser el sol també les tindria, pensaven els antics en el seu pensament màgic, en el qual la comparació o analogia era la regla principal. I sí, era cert, el sol també arribava al seu zenit i a la seva declinació, de la mateixa manera en què també presentava dos moments d’equilibri.
L’estiu, evidentment, era el temps de la plenitud solar i l’hivern era exactament el contrari. Però, tant en un moment com en l’altre, hi havia uns dies en què semblava que el Sol s’aturava perquè les ombres no mostraven cap oscil·lació, i així van descobrir els solsticis, que exactament vol dir ‘sol aturat’ —sol statio— i que es produeixen dos cops a l’any, a l’inici de l’estiu i en la plenitud de l’hivern.
També és ben bonic d’imaginar el fet que els primitius veiessin el cel molt equilibrat durant els equinoccis, en què la durada de les hores de llum i les de foscor s’equiparaven com si es tractés de l’agulla d’una balança. Aquesta seria una equiparació amb els quarts creixents i minvants de la lluna amb les fases del gran astre.
L’existència d’aquests quatre períodes rellevants els van portar a dividir l’any, i per tant, el calendari, en aquestes mateixes parts, i aquest còmput també va ser important. Acabaven de descobrir les estacions. I així també van comprovar que mentre la natura ascendia i es convertia en productiva durant la primavera i l’estiu, i descendia i s’amagava durant la tardor i l’hivern, la llum del sol també tenia un recorregut molt concret. És ben sabut que la llum va ascendint durant mig any i descendeix durant mig any més. Al dia més curt de l’any el segueix l’ascensió de la llum (el Nadal, sol natalis, ‘el naixement del Sol’) i al dia més llarg de l’any el segueix l’inici de la davallada de la llum (com el cranc que camina endarrere, a partir d’aquest moment la llum comença a minvar).
I així, seguint els ritmes naturals, els antics anaven posant fites aclaridores en el seu caminar vital. I així també anaven fent calendari, una paraula que prové del llatí calendas i que significa ‘el primer dia del mes’, que acostumava a coincidir amb la lluna nova.
