L’aventura de viatjar sol

Sóc l’Agustí Carmona i fa molts anys que vaig emprendre l’aventura de viatjar sol pel món amb l’única companyia de la meva moto. Deixa’m que t’expliqui algunes lliçons i anècdotes que he après viatjant així.

Viatjar sol és tenir la sensació d’estar permanentment perdut entre gent amb la que moltes vegades no comparteixes costums, alimentació, cultura o idioma. També és la llibertat de triar horaris, velocitat i parades, viatjant al teu ritme i decidint en cada moment cap a on i fins a on vols arribar.

Recordo que després d’un mes i mig de viatge travessant les exrepúbliques soviètiques, vaig arribar a l’ancestral ciutat de Samarcanda, una parada indiscutible a l’antiga ruta de la seda. Tot i la dificultat de l’idioma i el contrast cultural, vaig conèixer a un noi d’uns vint anys que xampurrejava l’anglès com jo. Va ser el millor guia turístic que he tingut mai. Ell necessitava practicar l’anglès i jo volia que algú m’expliques més coses sobre aquella ciutat mil·lenària. Tots dos vam sortir guanyant.

Viatjant sol t’estaràs afrontant als teus somnis i reptes sense l’ajuda de ningú. Això et convertirà en el guionista, el director i l’actor principal de la història de la teva pròpia vida, on els encerts i errors són responsabilitat teva i de ningú més. Gestionar aquestes decisions posarà a prova la capacitat que tens per fer front a les conseqüències.

Prendre una decisió equivocada pot ser una gran oportunitat per aprendre. Com quan en un moment donat, mentre travessava el Marroc, vaig decidir desviar-me per una pista solitària per endinsar-me a descobrir el país. Després d’algunes hores sobre la moto, vaig patir de cop tres caigudes ximples i molt seguides a causa de les dunes que hi havia al camí. Enmig d’aquell paratge solitari, i amb les forces al límit per la calor i l’esforç, va aparèixer l’Omar conduint una pick-up. L’Omar era un paleta de Zagora que va recollir-nos, ens va portar a casa seva i va convidar-me a menjar i descansar tant com necessités. L’hospitalitat d’alguns països cap al viatger no té límits.

Aquestes lliçons t’ajuden a socialitzar amb la gent que vas coneixent, fet que t’ajuda a trencar molts  prejudicis i descobrir que les persones no són ni tan bones ni tan dolentes com ens volen fer creure. Amb cada nou amic que facis i per cada lloc on passis, el teu punt de vista respecte al món anirà canviant.

Això ho vaig aprendre mentre em sentia perdut al ben mig de Bòsnia i no sabia quin camí seguir. Era una pista forestal per on passaven pocs cotxes i jo havia de decidir si anar cap a la dreta o cap a l’esquerra. En aquell paratge un cotxe em va sobrepassar a tota velocitat pel costat, aixecant una gran polseguera. En adonar-se’n, va frenar en sec, va fer marxa enrere i en van baixar dos bosnians molt més grans que jo que van envoltar-me. En un instant vaig empetitir. Llavors van començar a parlar amb mi i em vaig adonar que simplement volien saber com ajudar-me. Molt amablement van indicar-me el camí que havia de seguir i tot va acabar amb unes encaixades de mans i unes fotos de record.

Amb totes aquestes experiències adquirides, el millor de tot encara estarà per arribar. Quan has aconseguit fer aquest viatge somiat, quan totes les dificultats que has superat han estat instructives, quan les persones que has conegut i els paisatges que has creuat han deixat empremta, arribaràs a casa i descobriràs que has tornat amb una mica de tot això. Veuràs com la confiança en tu mateix ha millorat considerablement i et trobaràs durant molt de temps explicant als teus amics i familiars les mil i una aventures d’aquell viatge que un dia vas decidir fer sol.