OLAYA MARÍN
Tan bon punt entrem a la botiga de Bombons Blasi, situada al discret carrer d’Alfons XII, ens deixem portar irremeiablement per l’olor de xocolata. És el mateix aroma que ens transporta als berenars de la infantesa, quan tot se solucionava amb un tros de pa i una rajola de xocolata. La Montse i l’Alba són les encarregades d’atendre totes les persones que busquen retrobar-se amb aquell sabor. Al darrere, a l’obrador, es troben treballant la xocolata el Xavier i els seus tres fills, el Xavi, el Sergi i el Pau Cordomí.
La família Cordomí fa 143 anys que es dedica a elaborar xocolata des de Barcelona. Les cinc generacions han treballat la seva passió des de diferents punts de la ciutat, posant sempre en el centre la tradició, la xocolata i la qualitat. Parlem amb Xavier Cordomí, quarta generació d’aquest negoci familiar.
Com heu aconseguit mantenir durant tants anys aquest negoci familiar?
La quarta generació va començar amb mi, l’any 1977. Jo volia fer xocolata des de ben petit, però el meu avi no em deixava veure com es feia. Com que ell tenia la fàbrica a Gràcia, quan m’apropava amb els meus germans i cosins, sempre m’hi colava. Tinc una passió pel meu ofici i crec que l’he transmès als meus fills sense adonar-me’n. Ells han volgut dedicar-s’hi quan han sigut grans, sense dir-los res i provant altres coses abans. Primer va començar el meu fill mitjà, el Sergi, que li va transmetre les ganes als altres dos germans. L’ofici de fer xocolata és il·lusió, una fantasia. És un ofici que fa poca gent, i suposo que això va captar els meus fills.
Ells han passat una època molt dura amb la pandèmia, però crec que vam aconseguir mantenir la il·lusió dins de la preocupació oferint les mones per Pasqua i venent xocolata unes hores al dia. Els meus avantpassats també van passar pandèmies i guerres i van tirar endavant, les circumstàncies actuals són poca cosa en comparació. Suposo que els meus fills faran un negoci diferent i millor que el que tenim ara, igual que jo vaig fer després del meu pare. Segur que ho faran amb més força perquè han passat una època més dolenta que els ha fet tocar de peus a terra.
Per què vas decidir obrir una botiga i no seguir amb la fàbrica?
Nosaltres abans érem fabricants i veníem el que fèiem a tercers, sobretot a pastissers. Quan va morir el pare, li vaig dir a la meva dona que a mi m’agradava conèixer la gent i saber a qui venia la xocolata. Per això vaig decidir tancar la fàbrica i vaig col·locar els vint treballadors a la competència, menys una senyora que era gran i me la vaig emportar a la botiga. Preferia tenir una botiga per fer la xocolata sabent a qui l’hi faig. Sempre m’ha agradat conèixer els productors de cacau, per què no els consumidors? La meva intenció era obrir la botiga-obrador al mateix carrer on l’avi va conèixer l’àvia i on va néixer el pare. No ho vaig aconseguir perquè allà només es podien posar establiments de serveis, per això em trobo una mica més avall. Aquest no és un carrer de venda, però a mi ja m’omple. No miro pels diners, miro més per la nostàlgia. Soc més bohemi. Els diners són importants, és clar, però no els dono tanta importància. Sé que la gent que ve a la botiga ve expressament a comprar. Jo no vull buscar luxe, vull buscar senzillesa. El bombó és un article de luxe, però la xocolata és senzillesa. Busco que tothom pugui gaudir-la.
Sou una marca molt local. Voleu expandir-vos?
Ens hem quedat aquí perquè no hem volgut baixar la qualitat. Encara tenim proveïdor de l’època del meu avi. Per fer una bona xocolata és indispensable tenir uns bons productes i saber on trobar-los. No volem fer una gran empresa, ja n’hi ha moltes. El que volem és fer una bona xocolata perquè el client la gaudeixi.
Com trobeu els proveïdors?
Quan no hi havia xarxes socials, el cacau li compràvem als nostres cosins. Gràcies a les xarxes els productors ens descobreixen i venen. Quan arriben a Barcelona ens truquen per visitar-nos. Comprem normalment a cooperatives petites, ja que si són grans hi ha més intermediaris. Compro faves per torrar-ne unes poques, però generalment compro licor de cacau. Valoro més que em torrin ells les faves, ja que són els que les cullen i saben com torrar i fer la pasta segons les necessitats del producte. Ells són de l’ofici, saben més que nosaltres sobre la collita del cacau. Hi ha molts que diuen que si no torres el cacau tu mateix, no ets xocolater. Jo vaig deixar de fer-ho, ja ho feien els meus avantpassats. Ara valoro més començar des d’un altre punt perquè tinc una altra manera de fer la xocolata.
Quins tipus de cacau feu servir?
Hi ha tres varietats de faves: les de cacau crioll, el cacau trinitari i el foraster. Jo faig servir sobretot el trinitari, però de vegades també el crioll. El foraster és un cacau més senzill i barat que solen fer servir les grans indústries, amb un gust més fort, mentre que el crioll té un punt més floral. El trinitari és un híbrid de tots dos, per això faig servir aquest. Tot els que utilitzo són ecològics, fins i tot el sucre.
Quins productes feu?
Hem continuat amb el nom de Bombons Blasi per honrar el meu pare. Ell es va centrar en els bombons i els caramels, però nosaltres ara fem principalment xocolata de diferents tipus. També preparem 75 tipus de bombons a la setmana, torrons i mones de Pasqua.
Us heu hagut d’adaptar a les noves demandes?
Sí, tinc clients de tot. Per exemple, fa un temps em van dir que ara està de moda la xocolata amb sal, però jo mai la faré; la sal mata el gust de la xocolata. Fins i tot m’han dit de fer xocolata amb anxoves! El que sí que he fet és posar-me al dia amb les al·lèrgies. Ara, com que es comença a consumir més xocolata negra, hem apostat per fer-ne de més d’un 70% de cacau. També fem servir la llet de coco per a les nostres xocolates sense sucre perquè siguin veganes.
Cap a on va el projecte?
Ara són els meus fills els que han de decidir cap a on volen anar. Som una empresa petita, cal tocar de peus a terra, continuar amb la mateixa filosofia i adaptar-se al moment. Jo m’he hagut d’adaptar a les al·lèrgies que han anat sortint, ells s’hauran de preparar per a alguna altra cosa. És important buscar sempre noves coses, no quedar-se sempre amb la mateixa manera de fer. Buscar cada dia, però sense canviar el gust. Volem continuar no per fer-nos rics, sinó per gaudir de la feina i poder viure’n.
