Totes les cultures del món es prevenen i s’han previngut dels possibles atacs de l’anomenat mal d’ull i, en conseqüència, disposen de mans i d’ulls per allunyar el mal.
Però som molts i moltes els que en un moment donat de la nostra vida, quan les coses no rutllen i ens atabalen, o potser seria molt millor dir quan ens ofusquem de valent, podem arribar a pensar en si ens han fet mal d’ull.
Existeix, aquest mal endèmic? És un invent desfasat? Forma part d’una història de la humanitat que ja no té sentit i que hem de deixar de banda?
Només qui ho ha experimentat ho sap, i cal constatar que, a vegades, tots i totes podem caure per una espiral de confusió en la qual els elements negatius se sumen i es multipliquen, i això ens porta, indefectiblement, a sospitar si algú ens ha fet mal o ens el vol fer.
Jo crec molt sincerament, i ho dic per pura experiència, que el mal d’ull existeix, encara que no cal donar-li aquest nom malsonant, ja que el mal d’ull no és res més que l’enveja. Així de senzill.
I desgraciadament, aquest sentiment és real i, en el fons, és una profunda fam d’amor que es pot concretar en una o altra direcció i que, a vegades, tenen aquelles persones que han patit fam emocional.
L’enveja no ens ha de servir per a res, perquè és un sentiment especialment negatiu, és aquell sentiment que porta l’envejós a treure’s un ull perquè tu te’n treguis dos. És aquella emoció malèvola que ens porta a no alegrar-nos de les alegries dels altres i que ens fa voler allò que no tenim i que volem fer nostre.
En aquest sentit, l’enveja ens servirà per detectar allò que volem, tot i que hi ha persones que ho envegen tot.
Contra l’enveja, l’admiració produeix els millors efectes. Que fàcil que pot resultar davant d’algú que està per sobre de les nostres expectatives, projectar-hi el nostre aplaudiment i la nostra fervent admiració, tot relegant l’enveja per sempre més.
Si envegem una casa, és que volem tenir un bon aixopluc. Si envegem l’èxit professional, és que l’ambicionem; si envegem un amor, és el que segurament ens fa falta.
Però, no hem de voler el que no ens pertany i hem de pensar que a cadascú li correspon una vida i unes circumstàncies i que la gràcia, segurament, és que cadascú les tingui diferents, que la vida és nostra i de tot s’aprèn.
Però, tornant al mal d’ull, i per tal de prevenir-lo, serà bo que fugim, com de la pesta o com gos com fuig, del típic envejós que s’entristirà de les nostres alegries i que tindrà suficient força emocional per projectar en nosaltres les seves penes i les seves misèries.
Una altra bona política també serà la de no presumir gaire de res, no sigui que això desperti els apetits més inconfessables d’aquells i aquelles que ens envolten.
Finalment, si creiem que som víctimes d’algun tipus de mal d’ull, projectat més inconscientment o més organitzat, intentem fer neteja de tots aquells objectes que tinguem a la vora i que no ens facin bona espina, que a vegades es vinculen els maleficis als objectes. Netegem i ordenem la casa, cremem-hi encens del bo i, si convé, practiquem aquell petit ritual domèstic d’omplir la casa amb gots d’aigua, fins a la meitat, tot posant-hi una cullerada de sal grossa i si al cap d’uns dies fa efecte, sigui un resultat químic o una reacció espiritual, afanyem-nos a llençar aquella aigua que ha sobreeixit i que ha tacat el terra, i procedim a recol·locar-ho tot després d’aquesta profunda neteja.
I, sobretot, no dediquem energia a aquells i aquelles que no ens desitgen el millor, apartem-los del nostre pensament i de la nostra vida i deixem que les millors oportunitats els arribin a ells i a elles per tal que l’amor transformi aquesta potent emoció que és l’enveja i la converteixi en una passió desbordant i ben positiva.
Diguem “no” al mal d’ull, però no deixem de considerar-lo quan les coses ens vagin mal dades.
