ÒSCAR GIL
El dia a dia pot esdevenir una bogeria que ens du fent tombs d’un costat a l’altre, i sense adonar-nos-en sovint ens arrossega com un vendaval que s’ho emporta tot, i en aquesta tempesta ens perdem en el camí. De vegades va bé recordar-nos que aquest no es troba gaire lluny, resideix en nosaltres, en qui som, i només recordar-ho ho recol·loca tot al seu lloc, sense més. El cor ens guia cap a les nostres memòries, i ens permet reconnectar amb la nostra essència, amb qui som de veritat, més enllà de les futileses diàries que ens acompanyen.
Si tens un mal dia o vols retrobar aquella pau interior que el vertigen exterior a voltes desborda, et proposem la següent pràctica, a primer cop d’ull molt senzilla… però no per això menys efectiva. Retrobar la senzillesa és recordar també que tot és menys complex del que sembla, i que les formes oculten grans secrets un cop les desmuntes i t’endinses en l’essencial, una senzillesa del dia a dia que et convidem a redescobrir. La intenció, la certesa o la creença en tu i en allò que sents i ets, si ho prefereixes, són vehicles poderosos per a la creació i la connexió amb un estat de presència que sobrepassa el present perquè desborda el temps.
Les primeres vegades busca un moment i un lloc on ningú et pugui molestar, així podràs estar tranquil i no pendent que et destorbin, després ho podràs practicar a qualsevol lloc i moment. Tanca els ulls i comença a respirar pel nas de forma relaxada i conscient. Permet que aquesta es vagi assentant en tu, i mitjançant l’exhalació allibera qualsevol tensió. Ara porta la mà esquerra sobre el cor, i després procedeix a portar la mà dreta sobre l’esquerra. Escolta el batec del teu cor… respira el batec del teu cor… afluixa qualsevol tensió, i connecta amb el teu cor a través del seu batec i de la respiració. Permet el que passi, el que sentis, és el que et vols expressar a tu mateix, sense saber-ho. Per acabar, quan ho sentis, sense pressa, fes una respiració molt lenta i profunda, amb la intenció d’agrair el que has viscut. Retira’t les mans del cor i, a poc a poc, mou una mica les mans, els braços, el tronc… per tornar.
Sovint quan un es troba sol, a casa per exemple, fent aquest tipus de pràctiques, viu una certa incertesa del temps, de la forma i de les expectatives, i es pregunta quan ha d’acabar, si ho està fent bé o no, si està sentint o vivint el que s’esperava o correspondria a l’exercici en si mateix. Podríem respondre a aquestes preguntes des de diferents vessants, unes més formals que d’altres, però et convidaria que et deixis portar per allò que sentis i confiïs en aquella intel·ligència que t’acompanya però que no sempre tenim en compte, també anomenada intuïció. Quan et sents present, les respostes no venen a través de les preguntes sinó en forma de certeses, tu saps i sents el moviment i el temps, si no te’l qüestiones. Aprendre a confiar és un ofici que només s’aprèn experimentant. Pots seguir les pautes si ho vols, de la forma i el temps, per exemple entre 5 i 10 minuts per a tota la pràctica podria ser una bona orientació, però et convidem a experimentar i fer-la teva, amb les teves formes i els teus temps. Bona pràctica!
