ÒSCAR GIL
Quan el teu cor canta i balla ets la més alta expressió de tu mateix en tot el que fas, i ho transmets de manera natural, sense adonar-te’n. És fàcil reconèixer-ho, tots hem vist en algun moment persones en aquest estat, els brillen els ulls i somriuen sense saber ben bé per què. Estan en un estat de gràcia, de connexió, en què tot flueix i esdevé màgic en el sentit que transcendeix un coneixement concret. Sovint fem referència a aquests conceptes quan fem alguna activitat anomenada de creixement personal, com la meditació, el ioga, etc. Però el nostre cor també canta i balla per altres coses, diguem-ne a priori més terrenals. Cuinar, fer manualitats, la mecànica, la jardineria, etc. Allò que ens és fàcil, natural i ens apassiona ens du de la mà a connectar amb nosaltres mateixos, i a estats de concentració i abstracció força interessants.
Potser en aquests moments et planteges iniciar alguna nova activitat, taller o curs per aprendre o aprofundir en coneixements que ja tens. I potser també, com altres cops, t’has plantejat començar moltes coses i no n’acabes fent cap, o les deixes al cap de quatre dies, i et promets que a la propera sí, però que ara estàs massa enfeinat per poder-hi trobar el temps. T’has preguntat mai què ens convida a moure’ns i què ens atura o ens allunya d’aquells bons propòsits? La major part del dia segurament ens movem per estímuls externs, que també en podríem dir de necessitats bàsiques i/o logístiques. Una feina, mantenir una casa, anar a comprar, trobar temps per estar amb la família i/o compartir amb els amics i un llarg etcètera. Formen part de la dinàmica que en més o menys mesura hem concretat en una manera de viure, i de gestionar aquesta vida. Hi ha infinites possibilitats, ja que totes corresponen a diferents maneres d’entendre les situacions en què ens podem trobar cadasci gestionar-les de la millor manera possible, acceptant, consentint, posant límits, enquadrant-les en un marc on des de fora es podria veure la nostra història, com tantes d’altres.
I quina és realment la nostra història? Quants cops fem passos o ens movem en una direcció determinada perquè “hauria de fer”, “haig de fer”, “què pensaran” i tantes altres justificacions internes que d’entrada parlen d’una imposició, fins i tot d’una esclavitud, pròpia o aliena. Potser realment una situació externa ens imposa un moviment determinat, però potser també percebem la situació d’una determinada manera i des d’aquí ens imposem un moviment com si no hi hagués cap altra alternativa, i sovint caiem en el victimisme o l’autosabotatge. I si et digués que tot el que creus i/o has cregut fins ara, de com és tot el que t’envolta i les diferents situacions en què creus haver-te trobat no fossin així, fossin d’una altra manera, i a més fossin tan diferents que res tingués sentit des d’aquest punt tal com te l’havies plantejat o cregut fins ara?
No t’espantis, encara… potser aquest dia arribarà i hauràs d’encaixar-ho i avançar des d’on creguis que és millor per a tu, però en tot cas el que et voldria compartir és com reconèixer-lo, com percebre el que ens envolta des d’un altre punt, propi i intern. La paraula clau aquí és el discerniment. Així doncs, quina és la teva història? L’ésser humà sempre s’ha fet les mateixes preguntes de fons sobre la seva existència. Quan la seva visió se circumscriu en un món tancat i normalitzat, extern al mateix ésser, aquests qüestionaments es desdibuixen i es dissolen en el mateix context d’on som. L’única possibilitat que tornin a tenir sentit és una mirada interna, pròpia, en què res imposat es manifesta quan el mateix sentir i fluir en equilibri entre la forma i l’expressió d’aquesta esdevé una manera de moure’s, de caminar, d’entendre i d’entendre’s. Des d’aquí l’exterior no té poder perquè sempre hi haurà el discerniment darrere de la nostra percepció de les coses, i aquest estarà alineat amb el nostre Ser i per tant en la manifestació de l’existència.
Només has d’escoltar-te per saber qui ets, només has de caminar per saber com et mous, només has de viure per saber com vius. No és senzill ser un mateix en aquest món, sembla complex desidentificar-te de tot allò que t’han dit que ets. Només a través del discerniment trobaràs el que busques, i aquest no és racional. I si, per si ho dubtaves, tots estem en cerca, una cerca tan profunda i senzilla com reconèixer-nos, per això sovint se’ns oblida, perquè ja ens han dit qui som, tothom ens ho diu cada dia, a veure què diu el nostre discerniment sobre aquest que ens diuen que som. Bon viatge de retrobament, si ara és el teu moment de sacsejar l’arbre, i no pateixis si venen revolts o trobes camins sense sortida, tot canvia i es mou, i el que avui semblava impossible, l’endemà es manifesta en una realitat.
