Va ser Michel Gauquelin qui va utilitzar aquesta expressió tan poètica i significativa d’anomenar rellotges còsmics a aquest engranatge integrador format pels astres que tenim més a la vora.
A més de la seva circulació constant, que evidentment és en forma de roda, el temps gairebé sempre s’ha considerat com una volta que es repeteix, com el dia i com la nit i com els nostres rellotges més habituals.
Nietzsche parlava de l’etern retorn que tenen totes les coses i, en especial, d’aquest retorn incontestable que tenen aquests rellotges còsmics que estan posats al cel, per tal que tots els veiem i els podem arribar a interpretar.
El recorregut més important del Sol marca els anys, en el seu moviment de translació, i el seu recorregut més curt o quotidià marca els dies, en el seu moviment de rotació, amb les seves hores de llum i de foscor. Tanmateix el recorregut de la Lluna marca els mesos i ens dona dotze mesures a l’any, que són les vegades, aproximadament, en què el Sol i la Lluna es retroben sota la volta del cel.
I de la mateixa manera que l’any té les estacions, primavera, estiu, tardor i hivern, és molt fàcil, fent analogies, dir que també l’ésser humà té la infància, la joventut, la maduresa i la vellesa, talment com una estació.
Però, a més d’aquest caminar que tenen el Sol i la Lluna i els nostres planetes, que és el cronos o temps cronològic, i que tenen la seva expressió numèrica més concreta (senzillament cada dia té una numeració diferent i mai es repeteix), els nostres rellotges còsmics també tenen el seu significat psicològic, el kairós o temps de qualitat, i aquesta també és una dada molt important.
L’astrologia reuneix aquests dos conceptes i utilitza aquests cronocrators que són els astres per predir el que pot succeir. Com un ventall de possibilitats. I precisament a causa d’aquest etern retorn per la roda zodiacal que tenen els nostres astres més propers, els planetes del Sistema Solar, i el Sol i la Lluna, els astròlegs podem fer les nostres previsions.
Cada any el Sol ens recorda que arribaran períodes molt similars que acceptarem amb naturalitat. Cada persona té el seu particular calendari, que es repeteix amb una gran fidelitat. Cada mes la Lluna ens farà el regal de la seva esplendorosa plenitud, que ens voldrà mantenir desperts contra tot pronòstic, i que voldrà il·luminar el nostre tema en una o altra direcció.
I cada anualitat tindrà les seves característiques, que aniran en consonància a aquests cicles, o recorreguts rodons, que ens marcaran el patró de quin serà el nostre temps i les nostres possibilitats.
Si retorna Júpiter per sobre del nostre Sol (o període en el qual hem nascut) ens arribaran temps de flors i violes; si ens arriba Saturn tindrem un motiu més per a la reflexió. Mart ens farà decidir i Venus ens voldrà enamorar. Mercuri sempre ens donarà la tònica d’anar i tornar i si “gira el món i torna al born” i anant i tornant acabarem trobant el camí. Urà, Neptú i Plutó seran la constatació més directa que pertanyem a una generació, a una època, i que convivim amb uns coetanis que tenen moltes coses en comú amb nosaltres mateixos, entre d’altres perquè existeixen “els planetes lents” i ells són els que ens apleguen a molts sota un mateix cel.
Caldrà, doncs, mirar el que diuen els nostres rellotges més concrets, perquè ells seran l’autèntic mapa de carreteres de la nostra vida i ens donaran la pauta per seguir endavant.
De moment, però, aquesta tardor que ja arriba no serà necessàriament calenta, com s’acostuma a dir, sinó que serà plaent i relaxant. Gaudim d’ella a fons, que ha arribat aquesta hora de bonança. Els nostres rellotges còsmics ens ho han indicat.
