ÒSCAR GIL
Et proposo una pregunta un pèl estranya, potser: quants miracles has viscut a la teva vida? Podria semblar que ens referim a quelcom fora del nostre abast, però si ens remetem a la mateixa definició de miracle, per exemple: “Fet que no pot explicar-se per les lleis de la naturalesa i que es considera produït per la intervenció de Déu o d’un ésser sobrenatural”, efectivament ens du a certa llunyania, però també podem arribar fàcilment a la conclusió que vivim envoltats de miracles quotidians, ja que l’ésser humà segueix intentant entendre i/o racionalitzar tot allò que l’envolta, i més enllà encara, la seva existència.
Des d’una perspectiva més acadèmica, la mateixa metodologia científica genera el coneixement que esmicola literalment el que d’un temps ençà s’anomenaven miracles, i a través d’aquest en poques dècades hem construït societats més modernes, que alguns anomenen fins i tot més civilitzades, fa pensar… en tot cas, sembla que l’ésser humà ha esdevingut sobirà del seu destí. És realment així? Les grans preguntes que el circumscriuen, sobre la vida i la mort per exemple, segueixen sent una incògnita com tantes d’altres. A cada pas que s’avança tecnològicament s’obren tantes més incògnites per respondre. Així doncs, què és el que fa que la vida es mogui cada dia al nostre voltant, quina és la guspira que l’alimenta? Altre cop més preguntes…
Hi ha moltes aproximacions metafísiques sobre aquesta temàtica, però seguiríem en un debat etern, en què segurament cadascuna versaria sobre una cara d’una pedra preciosa encara per descobrir, però, què podem fer quan tot plegat s’ensorra i la civilització en què vivim sembla abocada a viure cada cop més allunyada d’aquells valors, d’aquella essència de comunitat que ha ajuntat, recolzat i reconfortat sempre les persones? No cal ser gaire espavilat per estar al cas de les converses que ens envolten diàriament, en què el comú denominador és la malaltia del mateix sistema establert, aquell que genera desequilibris, injustícies, i que dona lloc a queixes constants. Quan pràcticament tothom es queixa, sigui per un motiu o per un altre, sembla que hi ha alguna cosa que no funciona darrere de tot plegat. Potser és la falta de llibertat, però segurament s’hi poden afegir tantes altres arrels escapçades.
Així doncs et proposo un exercici de confiança, que no és el mateix que de fe, en la teva sobirania, perquè els miracles esdevinguin un fet a la teva vida. És època de miracles per a l’home, per a la natura, per a la terra, per a la vida. No parlem aquí de miracles extraordinaris, d’aquells que separen les aigües del mar, sinó de miracles més importants, d’aquells que fan que la nostra vida esdevingui tal com hauria de ser. La potència de l’ésser humà manifestant i/o creant la seva realitat ha estat més que estudiada, no s’hi ha pogut trobar la fórmula que la delimita perquè s’ha demostrat il·limitada al llarg dels temps. Necessita uns ingredients bàsics perquè pugui fluir i expressar-se lliurement: la confiança, la certesa, la determinació, la seguretat… no hi ha lloc per al dubte ni la falta de posicionament.
En aquests temps que corren, que ens correspon viure i co construir entre tots, et proposo que confiïs en aquella força interior que et fa ser un ésser especial, únic, manifestant i expressant la vida aquí a la Terra. Allunya’t una mica, doncs, ni que sigui per un moment, de totes aquelles formes que t’envolten i que formen part del que consideres vida, la roba que vesteixes, els estris de casa, les carreteres, l’aigua que surt per l’aixeta, els mitjans de comunicació, i un llarg etcètera. Potser et sembla complicat, però també pot ser força senzill si et pares a pensar i/o sentir. Per exemple pots expandir el contacte amb la natura, anant-hi més sovint o fins i tot caminant-hi descalç, regalar-te instants diaris de respiracions profundes i serenes, respirar sense tenir present el que hauries de fer després, quedar-te uns instants retenint l’aire o sense aire, meditar en les seves múltiples formes i/o possibilitats, sentir la vida dins teu i no la vida que s’imposa des de fora, i un llarg etcètera d’activitats ben senzilles que apaguen una mica el so d’aquell brogit que ens envolta i que mai s’atura, ja sigui fora o dintre del cap.
Hi ha moltes maneres i molts moments per connectar amb la immensitat que ens envolta, formant-ne part, i que esdevinguin, així, il·limitats en la nostra existència. Ens comencem a limitar de nou quan tornem a mirar i enfocar la vida que tenim, construint així altre cop els nostres barrots, la nostra gàbia, limitada pel pas del temps mesurat amb un rellotge draconià, per les tasques que ens corresponen fer, per la vida que es construeix per inèrcia, com si hi hagués un pilot automàtic que ja sap on ha d’anar i ens limitéssim senzillament a mirar per la finestra. Potser en algun moment, podríem agafar el volant, posar punt mort i avançar sense carretera. La nostra capacitat per crear-la és infinitament major que la de conduir sobre la ja creada.
És època de miracles, doncs, petits grans miracles quotidians que encara han de venir a les nostres vides, confiant i obrint-nos perquè siguin possibles, amb l’esperança i la il·lusió que tot pot esdevenir com sempre hauria hagut de ser, per recordar-nos i retrobar-nos amb el Miracle més gran, en majúscules, que és un mateix, que ets TU.
