La mitologia és també la història de la humanitat i si analitzem una mica les diverses mitologies esteses al llarg del món i de la història, totes elles ens retornaran a nosaltres mateixos, a aquesta imatge humana –o arquetip– que representa un model i que la mitologia ha codificat tan bé.
Els déus grecs i romans, per posar un exemple, ja que són els déus que tenim més a prop, són un model exacte de totes les característiques que ens fan humans i que demostren com som, quins són els nostres patrons inconscients i en què podem veure’ns emmirallats. I són moltes les històries que podríem explicar aquí, evidentment els déus principals grecoromans són també els que utilitza l’astrologia.
L’astrologia i la mitologia són el gran sedàs de la humanitat en el món antic. Poques teories psicològiques ens calen si tenim una mostra tan àmplia de la mitologia clàssica i si entenem que el comportament dels astres-déus va paral·lel.
I així tindrem que el Sol, també representat per Hèlios, és un déu que recorre victoriós tot el cel amb la seva quadriga i surt cada dia per un lloc diferent. És un heroi que sempre triomfa, que enlluerna i que és molt poderós. És la nostra voluntat.
La Lluna, representada per Selene, és una deessa que també recorre el cel, com el Sol, i que munta un carro de plata. Però la Lluna és una mica capriciosa i a vegades desapareix, mentre que en altres moments brilla rodona i plena com ella sola. És un clar exemple de la femineïtat i de les nostres emocions.
Mercuri, dit també Hermes, és el missatger dels déus, i va i ve amunt i avall portant idees i mercaderies, relacionant-ho tot i sobrevolant la realitat amb les ales que porta als peus i al barret. És un tot un exemple de comunicació i d’intel·ligència.
Venus, també anomenada Afrodita, és la noia guapa de la pel·lícula i els enamora a tots. És riallera i coqueta, i els déus s’acaben barallant per ella. Sempre està de bon humor i està ben disposada a viure tots els plaers. També representa el nostre tipus d’amor i la nostra disposició davant la vida.
Mart, o Ares en grec, és el jove guerrer que té molta empenta i que pot amb tot, malgrat que com que té molt de caràcter a vegades explota. És impulsiu i decidit, i fort com una mala cosa. És perillós reprimir-lo perquè llavors, com l’agressivitat, surt disparat a la recerca dels seus enemics.
Júpiter, o el gran Zeus, és el pare dels déus, però la veritat és que és un pare obert i tolerant, que comprèn totes les malifetes que ell acostuma a fer. Li sobren els quilos i les filosofies i sempre vol arribar lluny… fins allà on els altres li permetin i on arribi la seva natural expansió. És també el nostre optimisme.
Saturn, o el vell Cronos, és gairebé un ermità, un home seriós i pensatiu que porta un rellotge de sorra en una mà, per dir que el temps passa, i una dalla a l’altra, per dir que la mort ens espera. És un filòsof que sap analitzar-ho tot i assimilar-ho. Fins i tot es va menjar els seus fills per por que no el destronessin.
Urà, que és també una representació del cel, és l’amant espòs de la Terra, i cada nit la cobreix irremissiblement, i d’això en neixen molts fills, de bons i de dolents. Però, amb tanta promiscuïtat i tanta abundància, els déus el castiguen tallant-li els genitals i llençant-los al mar. Urà és també un rei destronat, amant de la revolució, que sempre va per lliure i si convé, va contra direcció.
Neptú, o Posidó, és el deu del mar, perquè en el repartiment que va fer Júpiter sobre els seus fills no li va tocar cap tros de terra, i ara no deixa de sospirar pel que no té. És el gran somniador i sempre està envoltant de líquids i de bromera. És també el gran absent.
Finalment, Plutó, o l’enigmàtic Hades, és el déu de l’inframon i de tot allò que hi ha a sota terra. És el déu que rapta la seva enamorada, Persèfone, i la té segrestada mig any, que és el temps que ha establert amb la mare Terra, Ceres o Demèter, com a conveni, ja que ni l’espòs ni la mare volen quedar-se sense el que els pertoca. Plutó és també el déu dels tresors enterrats, que cal saber buscar.
Creure en tots aquests déus, grecs o romans, és encara molt fàcil, perquè ells són una autèntica representació del caràcter de la humanitat. Si sabem mitologia també podrem entendre millor els continguts astrològics, perquè en realitat són una mateixa cosa. I perquè com deia Terenci: ‘‘Res del que és humà m’és aliè”.
