Get in on this viral marvel and start spreading that buzz! Buzzy was made for all up and coming modern publishers & magazines!

Fb. In. Tw. Be.

La Revista            Qui som           Publicitat           Contacte

Tenim guanyador/a del concurs de relats especial 8M!

Visualitzacions 1.59Kırşehir

Presentem el relat guanyador del concurs: “Rècord d’oblits”, de Daniel Arrébola. Enhorabona!

 

Rècord d’oblits

Vas resistir la llàgrima fins al primer semàfor de la Diagonal. Aquí s’acabava el maleït barri que fa unes hores tant t’il·lusionava. Va ser una llàgrima sense plor ni gemec. Lliscava per la galta lentament. Escoïa. Notaves la sal pel pòmul com si fos aigua oxigenada cicatritzant una ferida. Potser així et curaria, pensaves, tant de desamor com d’ingenuïtat. Fins aleshores havies plorat per dins. Capcota, havies donat la direcció de casa al taxista. No era vergonya allò que t’impedia plorar dins un cotxe d’un desconegut, era que fins i tot en les derrotes més amargues mantenies les bones maneres que t’havien portat a ser qui ets. Qui soc? Et preguntaves. Una desgraciada. Et responies. Els primers carrers de Gràcia els havies abandonat veient-los com en blanc i negre a través del vidre de la finestreta. Et rebotaven els records imminents d’una altra nit per oblidar. Suposaves que havies de tenir el rècord d’oblits.
Res no va sortir bé amb aquell noi amic de la colla. Les teves amigues i el teu olfacte coincidien: li “agradaves”. Les teves amigues i el teu olfacte s’equivocaven. No va valer per res seleccionar del teu armari aquell conjunt que t’encantava. Mentre t’arreglaves, encara no ho associaves a cap desengany. Tampoc va servir el perfum amb què et senties irresistible, polvoritzat estratègicament a cada canell. Res havia servit. Ni el terreny previ meticulosament preparat. Canviar els teus “haha” pels seus “jaja” a cada intercanvi de xats per Instagram només va servir perquè ara et sentissis més forçada, més ridícula. Cap d’aquests trucs de neurolingüística no van funcionar. Te’ls havies escoltat cada nit d’aquestes dues últimes setmanes als podcasts de Spotify que venien, ara ja saps que malvenien, l’art de seduir.
Ni tan sols vas voler assecar-te la llàgrima amb les teves mànigues. Estaves en aquest punt incoherent de tota derrota en què exhibeixes amb orgull la pena perquè el premi més gran no és altre que el de mostrar la intensitat del teu dolor. Aquest noi et semblava, per fi, diferent de tots. Havia demostrat mantenir els tempos. Res no era forçat. Les coses en comú les descobríeu al ritme perfecte. Sense les presses per ensenyar i sense les pauses que marceixen la màgia. Pel·lícules romàntiques vistes i revistes, vinils de jazz a les vostres lleixes, carnets de museus a les vostres carteres i coincidències i diferències complementades que aquesta nit prometien correspondre’s amb els llavis units i els ulls tancats.
No vas poder aguantar el darrer semàfor en vermell. La llàgrima va donar pas al sanglot descontrolat. El vidre et clavava el record més cruel: els seus ulls tancats i els seus llavis corresponents en una altra.
Tot just vas poder fer el gest de treure la cartera.
El taxista va trencar el silenci.
—No em deus res. Esperaré que entris sana i salva per la porta. —Et va deixar una targeta entre els teus dits entumits—. Algun dia em trucaràs. Ho faràs sense vessar una llàgrima.
Somriuràs. I vindràs acompanyada”.

 

You don't have permission to register
Your browser is out-of-date!

Update your browser to view this website correctly. Update my browser now

×